Prova Opel Astra GTC 2.0 CDTi Biturbo, disseny exterior i interior

En un mirall gris, aspre, depriment, la societat es mira. No hi ha gaires raons per confiar, ens han tret les ganes de somiar. Crisi, mentides, guerra, el món després del televisor sembla un conte que mai no s'hauria d'escriure, una història que no ve de gust llegir. Però, qui va dir que fóssim espectadors i no actors principals? La solució és dins nostre.

Com trobar aquells petits detalls que ens treuen un somriure, l'engranatge que fa moure la maquinària. Cada cotxe al qual pujo, en guarda una essència, trobar-la i explicar-vos què em va fer sentir, una cosa tan simple com seure davant del portàtil i escriure el que passa pel meu cap, es fa tan gran com. Precisament aquest sentiment, és el que us convido a cercar. L'ànima del meu proper convidat sembla tenir les coses clares. Entre elles, la diversió. Ve directe de Rüsshelsheim. Parla alemany i li agrada passar-ho bé. Aquesta setmana ens pugem al Opel Astra GTC Biturbo, la sensatesa d'un OPC.

Va xapar!

El segment C no és un jardí de flors silvestres. El mercat del compacte s'assembla més al paisatge a què s'enfrontaven els soldats americans a la pel·lícula A terra hostil, que a un lloc on gaudir duna suau brisa. La competència no esgarrapa, mossega, i el nivell, cada dia és més alt.

Moltes de les opcions disponibles compten amb versions de tres portes. Una carrosseria sense portes enrere és sens dubte una expressió d'esportivitat. El problema és quan el fabricant es limita a esborrar-les i deixar una estampa igual, però només amb dues entrades a l'habitacle. Així, veiem per exemple un Seat León SC que el disseny no dota de més personalitat que la del seu germà de cinc portes. Una situació que es repeteix al BMW Sèrie 1.

La variant “coupé” de l'Astra, s'ho pren molt més de debò. La estètica, sobretot a la defensa, canvia radicalment. El frontal si guarda pràcticament les mateixes corbes ensenyant uns pilots en forma de “pic d'àliga”, una àmplia graella molt endarrerida, i un para-xocs més agressiu que el de la versió normal.

És quan la línia s'escapa del morro, quan comencem a notar les diferències. Les coses es comencen a posar interessants al perfil, amb una superfície envidriada reduïda, i es desfeten a la defensa, amb una presència de les més impetuoses del segment. Les formes es veuen més musculoses, i és que és com si el germà s'hagués col·locat dues closques a banda i banda. Els pilots segueixen la tònica dels davanters i, en el cas de la versió que tinc el gust de conèixer, el Biturbo, la doble sortida d'escapament remata el conjunt de la mateixa manera que un reboster posa la galeta a sobre de la crema.

La aparença d'aquest Astra GTC entra pels ulls sense necessitar gaires ulls. Està molt ben aconseguit, i amb detalls com el petit aleró, o les espectaculars llantes que vénen muntades en aquesta unitat de premsa, de 20 polzades, més grans que moltes paelleres que he vist, la mirada es fa encara més senzilla.

Ganes i coratge amb un però

Em donen per fi les claus i polso el botó que despulla de segur a les portes. M'enfonso a la butaca del conductor, el lloc és purament esportiu. Torno a trobar-me en aquest espai amb el passional vermell, el mateix color que pintava el vestit del nostre Astra GTC Bitubo. Un vermell més fosc que el de l?exterior, però igual de nerviós. El cuir dels seients, les costures, les estoretes… qualsevol lloc sembla bo per ensenyar-ho.

En aquest sentit, m'agrada que la configuració de l'habitacle no hagi cregut oportú pintar d'aquest color el quadre de comandament. M'encanta la simplicitat del negre per al lloc de comandament. Aquí trobem un volant amb un gruix propi, i un aplatament a la part més baixa que no fa més que enaltir el seu caràcter esportiu. Més a la meva dreta, la famosa consola central del milió de botons. Una botonera abundant que espera la neteja en la següent generació i que s'enquadra en una atmosfera que, en general, està ben ordenada.

Deixo el sentit de la vista de banda després de veure'n un altre detall d'esportivitat, la pedalera en acer inoxidable, per deixar prendre part a la conversa al del tacte. Els materials semblen gaudir de força qualitat. No hi ha gaire plàstic dur, encara que tampoc no hi ha una excessiva participació del tou.

Més que suficient

Còmode, ampli en els seus places davanteres, i confortable a les del darrere. Si bé, la plaça del medi lògicament gaudeix de menys desfogament, les de tots dos costats són suficients. No topes amb el sostre tret que t'hagis inflat a Petit Suisse de nen i, en el cas que sigui així, i siguis patillarg, tampoc tindràs gaires problemes amb els teus genolls. Mateixa sensació al maleter, que amb 370 litres suposa un dels maleters més amplis de la competència. A més, la boca de càrrega, tot i ser alta, no és tan estreta com la majoria.

El Opel Astra GTC Biturbo ensenya una de les estampes més boniques del mercat. El seu caràcter esportiu agrada, exalçat en una carrosseria de 1.840 mm. d'amplada, 4.466 de llargada, i 1.482 d'alçada; més ampla, baixa i llarga que la del seu germà el cinc portes. Aquestes mesures també s'agraeixen a l'interior, un espai còmode i no angoixant a la zona retardada.

Gairebé 200 CV a punt de sortir a galopar

Però això només és cosa de la vista i el tacte. El cognom Biturbo deixa entreveure que el que s'amaga sota el capó pot treure't un somriure multiplicat per dos. És hora de girar la clau i fer despertar el motor de 2.0 litres i 195 CV que espera amb ànsies posar-se a funcionar. No podem fer-vos espera així que no us perdeu demà la segona part d'aquesta prova