Prova i opinió Alfa Romeo 4C, concert d´imperfeccions

Estic aturat a un costat del carrer. Ho he fet precipitadament, m'he adonat que no he provat encara la ràdio ni sé com funciona. Mai m'ha resultat tan complicat fer servir uns estúpids botons però, sabeu què? No m'importa. A ningú no li importa com funciona el poc intuïtiu sistema multimèdia del Alfa Romeo 4C. El problema, que no ho és tant, és que després de 1.000 km de Prova, fins ara no m'havia preocupat gens ni mica.

El cotxe en què estic assegut és una rematada d'any rodó, un regal de Nadal avançat. Quan les claus del 4C van caure a la mà em vaig estremir. «M?acaben de donar les claus d?un esportiu de menys de 5 segons», vaig pensar. En un món on els esportius mostren les seves xifres de prestacions com si fos un justificant, potser pensis que els 4,5 segons al 0-100 km/h de l'Alfa 4C són una unitat de mida fidel. T'equivoques, només és un afegit.

ADN Alfa Romeo

Davant meu reposa, encara adormit, un esportiu que no sembla un Alfa Romeo. Almenys això m?han insistit les desenes de vianants que m?han vist passar. «Oh, Ferrari!», cridaven alguns. «Quin supercotxe», erraven altres. I dic erraven perquè el 4C no és ni una cosa ni l'altra. Tot i que els entenc. Les seves línies fluides i corbes ens dirigeixen la mirada cap a Itàlia, bressol del superesportiu. Però qui crida superesportiu no ha entès bé la filosofia d'aquest cotxe.

L'Alfa Romeo 4C és baix, només fa 1,18 metres d'alçada, però el que sorprèn és el tremendament curt que resulta. Només són 3,98 metres de llarg. Hi ha utilitaris amb més mesura que aquesta. Són 1,86 metres d'amplada, però la seva escassa alçada i els malucs marcats emfatitzen aquesta sensació. És bell, ja sense entrar en allò subjectiu. És bonic. Si traiem els detestables fars davanters, és clar. I a més compleix els cànons de cotxe exòtic, el que sorprèn una vegada més quan veiem el preu de catàleg. Només 66.000 euros.

El frontal és Alfa Romeo pur, amb la seva calandra central de la qual neixen les nervadures del capó i que esculpin la resta de la carrosseria. Un va capar davanter, per cert, que no s'obre llevat que tinguem una estona, eines concretes i temps per fer… res. Perquè aquí a sota no hi ha res que ens pugui interessar realment. Per anar al maleter hem d'obrir el capó del darrere, que també deixa al descobert el motor. És un buit de només 110 litres on cal administrar amb compte l'espai.

La forma del parabrisa, anomena'm il·lús, em recorda el Lancia Stratos, una forma corba i panoràmica vestida amb uns pilars A en negre. A partir d'aquí tot cau cap a una darrera arrodonida, amb un petit aleró a la cua. El motor és a la vista a través del vidre. La defensa es talla per deixar pas a dos pilots rodons, dues cues d'escapament relativament discretes ia un difusor que deixa veure part del fons pla.

Luxes? Quins luxes?

Obrir la porta del conductor de l'Alfa Romeo 4C és tenir por. Por de ficar-se en un forat on cal pensar diverses vegades com fer-ho. Si et sóc sincer, després d'una setmana encara no he après a entrar amb decòrum. Però et llences al seient i caus en un forat que sembla més inspirat en la competició que una altra cosa. Les cames van estirades, i val més que vagin així, doncs els pedals estan col·locats completament en vertical. Tot just hi ha espai per als peus.

Els seients no sé si són bonics, però subjecten de meravella tot i que el seu aspecte enganyi. I ens agafem a un volant que no ha passat pel Centre Stile Alfa Romeo, però que serà el nostre més preat amic quan ens posem en marxa. I queda't amb això. El tauler de control és un bloc sòlid, amb la part central orientada cap a nosaltres on es col·loca un genèric sistema multimèdia Parrot. Ara arriba de sèrie i sí, és el sistema amb què encara em barallo.

No hi ha pom del canvi. No pas perquè no hi hagi canvi manual, que no n'hi ha de cap manera, sinó perquè els controls són quatre botons. Si volem un maneig manual caldrà estirar lleves després del volant. Unes lleves que, per cert, agradarien d'una mida més gran i una posició més folgada. Entenc que siguin de plàstic, de veritat, ho he aconseguit entendre i gairebé em sembla fins i tot un malbaratament de material. La qualitat interior és tan justa com el pes.

Una lluita contra el gram

La raó no és altra que la filosofia d'aquest cotxe, de què parlàvem al principi. La lleugeresa. El xassís es fabrica en fibra de carboni i pesa només 65 quilos. «Uns pocs menys que jo», penso. A ell s'acoblen uns subxassis davanter i del darrere en alumini. Tot s'ha pensat per reduir al mínim la feina de l'agulla a la bàscula. Els panells de la carrosseria són lleugers, els vidres més fins del que és habitual, només hi ha un eixugaparabrises, no hi ha hidràulics per subjectar la porta del maleter… Tanta és l'obsessió que comences a comptar els grams. Potser hauria de revisar la meva dieta, ho tinc clar.

El motiu de reduir tant el pes, que queda en uns 920 quilos en total, és la possibilitat de muntar un motor en posició central de mida petita. No és altre que el 1.75 TBi turbo de quatre cilindres que també és present a l'Alfa Romeo Giulietta QV. Rendeix 240 cavalls de potència i 350 Nm de parell, xifres que no espantarien cap esportiu actual. Però deixa'm que et digui que li sobra per tancar el 0-100 km/h en 4,5 segons i assolir els 260 km/h punta. La cosa canvia.

Nascut per divertir

¿Arrenquem?

Engego i em quedo tan fred com el motor, que encara ha d'agafar temperatura. És un arrencada molt suau, massa. Sobretot quan després escoltem el ralentí ja estabilitzat. Gairebé no hi ha aïllament. De fet si em diuen que n'hi ha sempre ho rebatré. Però parlo d´aïllament acústic i de confort. El cotxe vibra al ralentí i m'introdueixo en una atmosfera de competició que ni jo mateix m'esperava en girar una simple clau. No hi ha cap botó d'arrencada ni coses d'aquelles pròpies de vulgars electrodomèstics.

Engrano primera, o l'«1» en els controls i deixo anar el pedal de fre. No avança. Cal accelerar perquè el cotxe surti, una picada d'ullet potser a l'absència de canvi manual, però una picada d'ullet que agraeixo des d'un primer instant. Vaig agafant-li el tacte els primers metres, no és un cotxe que et vulgui destruir res més avances. De fet és força senzill de conduir, si no fos perquè no hi ha adreça assistida. El volant té tanta assistència com tu vagis al gimnàs. Sort que pesa poc i amb una mica de traça em faig a la millor direcció que mai he agafat.

El primer que faig és enfilar cap a un port de muntanya, cal provar-ho. 50 km de viatge que em fan desitjar baixar-me. Tinc les cames entumides i fins i tot una mica de mal de cap. I pensava anar-me'n a la platja de viatge amb ell! És incòmode per tot arreu. No és el cotxe amb què vols sortir de viatge, però llavors vaig arribar al meu destí, al seu hàbitat natural, els revolts, i ho vaig entendre tot.

Alguna vegada has agafat un cotxe on notis la suspensió treballar? Doncs a l'Alfa Romeo 4C la notes. El xassís de carboni és tan rígid que sents la feina de cada eix molt de prop. És una suspensió extremadament rígida, sense controls electrònics ni artificis. Em sorprèn perquè no m'ha resultat gens seca pel que podria esperar. El balanceig és imperceptible, gràcies també al baix centre de gravetat.

Has oblidat el que eren les sensacions?

És tan àgil que cal anar amb compte, i no t'ho prenguis de broma. Canvia de direcció tremendament ràpid, i és que la direcció és absolutament magnífica. Els primers graus de recorregut són una mica més suaus i després s'endureix, però el més interessant és que transmet tot el que passa a les rodes davanteres. Vull dir, en aquest cotxe saps que vas al límit perquè ho notes a les mans, no perquè el cotxe perdi la trajectòria.

Per si no n'hi hagués prou, és ultra directa, tant que cal estar amb les dues mans al volant constantment. Un avís a navegants, res de bromes de deixar anar el volant ni un instant, el cotxe se'n va immediatament. És més, recomano a la DGT que aconsegueixi una flota d'Alfa Romeo 4C per recórrer les carreteres espanyoles i descobrir les imperfeccions que hi ha. El 4C les busca i se les empassa totes.

Mentrestant un so mecànic ressona darrere el meu cap. I quan dic so mecànic em refereixo a una simfonia de sorolls que ja no saps ni d'on vénen. Hi ha so d'injectors, del turbo, de vàlvules… i de fuita. Quin so! Alfa Romeo ha entès molt bé com deu sonar un cotxe esportiu. Per Déu, si el futur són mecàniques de tres i quatre cilindres que sonin així. Per posar una pega m'agradaria que hi hagués petardeigs en reduccions. Que ja n'hi ha, i menuts, en pujar de marxa a voltes altes.

La caixa de canvis TCT no és el més ràpid que he provat en terreny doble embragatge. Però compleix la seva tasca. I el millor de tot és que la seva manera manual és agraïda amb tu. Et permet esgotar les marxes per dalt i per baixemulant així el comportament d'un canvi manual. En aquest sentit m'ha agradat i al final he acabat fent-lo servir més en mode seqüencial que automàtic. Fins i tot a ritmes tranquils.

El motor és un clar motor turbo en el seu funcionament. Ja des de baix empeny amb ganes i en té una part mitjana completament plena. Amb això vull dir que no cal estar constantment per sobre de les 5.000 voltes per obtenir rendiment. És daquests motors que et permet errors, et permet entrar amb una marxa de més en un revolt i no tenir la necessitat de reduir. Es nota alguna cosa el retard de l'entrada del turbo, però la veritat és que una vegada acceleres se t'obliden aquestes ximpleries.

L´Alfa Romeo 4C corre massa per a una carretera de muntanya. Corre massa per fer servir el recorregut complet del pedal dret. Quan ho fas t'adones que no ho necessites perquè aviat estàs brincando amb els cent i tants. Cent i tants alts. Per esprémer-ho al màxim val més la pena anar-se'n a un circuit, amb més espai i més seguretat. I serà allà on esgotar el mode Race que ofereix l'Alfa DNA i on els controls passen a un lloc molt segon.

No obstant això, hi ha adherència a dojo. No és un cotxe fàcil de descol·locar de la part posterior. De fet, cal buscar-lo desactivant controls i sent brut amb el peu dret, cosa que val la pena pensar-se d'acord amb la rapidesa amb què passen les corbes. I no creguis que aquesta adherència ve donada només pels pneumàtics, uns Pirelli P-Zero amb una mida enrere de 235 d'amplada. Una xifra ridícula per al rendiment del conjunt, però que es comporta a les mil meravelles.

Per frenar tot això s'acudeix a uns discos perforats a l'eix davanter i del darrere de 305 mm i 292 mm respectivament. Oblida't de discos ceràmics, ni tan sols la mida dels discos és exagerat. Però és que l'Alfa Romeo 4C pesa tan poc que és fàcil parar-ho. La desacceleració és brutal. I el millor de tot és el tacte del pedal, té poca servoassistència, i al costat d'aquest pedal completament vertical que cal trepitjar com si odiéssim haver-lo d'utilitzar, tornem a recordar la competició en un cotxe que porta matrícules.

És divertit perquè és pur. És un dels pocs cotxes amb què m'he rigut com un complet estúpid mentre encarava corbes. No hi ha artificis, no hi ha excés de correu electrònic. No és còmode. No hi ha elements inútils com pantalles o botons que ens allunyin del que és important, que és conduir. Si et dic la veritat a partir de 100 km/h el soroll interior ja comença a ser molt important. A veure com vens a algú un cotxe així, que no té ni direcció assistida. Doncs algú que busqui un cotxe a la seva màxima expressió.

Només per a entesos

Imagino que a hores d'ara dir-te que l'Alfa Romeo 4C m'ha deixat enamorat no és cap novetat. És cert que t'atreu només si t'agrada conduir lluny d'artificis. No és un cotxe per a la generació actual que cerca estar constantment connectat. Però sé que encara hi ha un petit caliu d'amants dels cotxes de debò. Aquests són els que s'interessaran per l'últim esportiu d'Alfa.

Si ets creient, et diré una cosa. L'Alfa Romeo 4C és el cotxe que Déu conduiria a la terra. No tinc cap dubte. No és com un Ferrari 458, és com un Ferrari 458 Speciale. Però a un preu salvatgement menor. 66.000 euros no és un preu assequible, però si mirem el que ens ofereixen per aquest preu llavors fa pensar. Xassís de carboni, estètica exòtica, prestacions, puresa. I no, el Porsche Cayman no hi té res a veure. Probablement s'assemblin a la posició del motor. Fins i tot el Porsche Cayman GT4, més car que l'Alfa, no està del tot jugant a la mateixa lliga.

És un Lotus Elise, o un Exige, un cotxe petit, lleuger, amb un motor de potència mitjana i ganes de passar-ho bé. Però el 4C a més és bell i evoca la història automobilística italiana. Per descomptat que molts correran espantats del concessionari quan li venguin un cotxe inútil. Inútil per als que pensen en un cotxe com un mitjà de transport, un electrodomèstic, més o menys car, més o menys bonic. L'Alfa Romeo 4C és un cotxe, dels quals en queden pocs. Però m'ha tornat la il·lusió i ara sé que conduir no és encara una mica del passat.

Equipament Alfa Romeo 4C

L'Alfa Romeo 4C arriba al client amb un equipament molt bàsic, però hi ha diversos elements opcionals a disposició del client tant a l'apartat confort com a l'apartat personalització. El paquet Racing, o almenys les llantes d'orificis i el tub d'escapament Racing, em semblen dues opcions imprescindibles. La dotació de sèrie és la següent.